Admirar-te és un art; és l'art d'intentar sobreviure d'una manera tranquila i pausada als salvatges pensaments que em despertes. I no resulta sempre fàcil.

... i és així, on en la intimitat de la nit els nostres cossos s’encaixen, on les nostres ànimes es connecten i on sota l'aixopluc del seu fosc vel, els nostres dimonis s'alimenten.

Si les marques de la luxúria fossin inesborrables, no tindríem el desig de voler-ne sempre de noves.

— Regala’m quelcom teu; quelcom que em recordi a tu. I ella, amb un delicat moviment, li va atansar la seva peça de roba més íntima. Aquella que aquell dia es va posar només per a ell. I ell la va guardar com el més preuat dels tresors.

… i mentre el cel pot esperar, l’infern et crida.

M'agrada veure't nua, tatuada d'ombres, de línies que dibuixen la teva pell despullada. Sinuoses ombres que s'adapten a les teves corbes, recorrent com dits invisibles cada racó de tu. Envejo les ombres que et tenen sense permís i t'acaricien.

Somiar amb viure moments que durin per l'eternitat és profundament humà. Ara, atrevir-se a fer-ho..., això ja és profundament diví.

Tens la força per agenollar-te —nua, en silenci, amb la mirada al terra—, esperant un primer acte, una primer escomesa. Jo puc tindre la força per fuetejar-te el cos; però no és una força que rau en el meu braç. És la força que rau dins meu per assegurar-me que la marca ⤵️

El reconeixement d’allò aliè i intangible, d’allò que és singular i diferent, fa possible no caure en empaties perilloses que asseguren que allò que és per a mi, també ho és per a l’altre.

La calma que podemos experimentar en esos "otros" en los que podemos ser; en esos "otros" que alojan nuestra existencia sin juicio.

La teva resposta a la meva pregunta fou ràpida i senzilla. Les teves cames es van obrir oferint-me aquell paradís que jo tant desitjava..., i no vaig dubtar ni un segon en profanar-lo.

Perderse a sí mismo como una manera de llegar al hallazgo.

No vull l'embolcall; vull l'essència.

Quina imatge tan bonica esdevé el contemplar-te que et toco, quan et mulles, quan et sacseges. Convertint-te en joguina sota la tutela dels meus dits i dels meus vicis depravats. Fer-te arribar a la vora del precipici, mantindre't en aquell vertiginós equilibri, ⤵️

No és un signe ni un símptoma això meu, malgrat requereixi d'un tracte curós, sensible i sense pressa. No són ansiolítics el que necessito per calmar aquest nervi. Això meu no és malaltia: és testimoni del desig que tinc per tu.

Acompanyar-te fins a la vora del precipici…, però mai deixar-te caure.

Viure no és més que fer que visqui l’absurd en nosaltres, i fer-lo viure és, abans que res, contemplar-lo. Una de les poques posicions filosòfiques coherents és la rebel·lió. Aquesta és un enfrontament perpetu de la persona amb la seva pròpia foscor. Camus i el “mite de Sísifo”.

Vine amb mi: jo sóc aquell que se'n riu de l'infern, però també aquell que li té por a la seva pròpia ment, pels pensaments indecents que en ella hi hostatjo.

Agenollar-te i fer-te plorar, per preparar-te per tornar a sentir, per admetre que ets vulnerable, sensible..., però sobretot humana.

Mai apartis la mirada del desig que crema a les teves venes. Mirar-lo als ulls és lliurar-se a la teva realitat, sense amagar ni témer el que ets.