Poesia 🤣🤣🤣🤣

Jo trobo que és un enquadrament perfectament vàlid amb una intenció ben clara i que això no impedeix que pertanyi a una mala pel•licula, de la mateixa manera que aquest fet no impedeix que l'observador de l'"anomalia" no hagi comès cap delicte en assenyalar-la. Calmem-nos tots.

Vaig entrar a la sala increïblement emmandrit per veure la història d'un heroi americà lluitant contra les adversitats i en vaig sortir bestialment estimulat en descobrir un títol radicalment diferent del que m'esperava, frenètic, esgotador, tràgic i deliciosament cínic.

La mà ferma de Shih-Ching Tsou i el nervi del muntatge de Sean Baker et claven a la butaca i et fan oblidar el món exterior durant dues hores. Història d'una família anòmala (amb reminiscències que van de Festen fins a The Florida Project fins) explicada a delicioses pinzellades.

Hipnòtica peça espanyola de 1948 que oscil·la entre el cinema negre, el neorealisme, el melodrama i la pel·lícula de misteri. Exemplar construcció de personatges i fascinant tractament dels espais, que, situant la pobresa com a protagonista principal, esdevenen un personatge més.

Algú ha suplantat Isabel Coixet i ha dirigit un títol absolutament anòmal en la seva carrera. Discret, delicat, proper, commovedor i absolutament allunyat de qualsevol tendència embafadora. Per a mi és la segona gran sorpresa cinematogràfica d'aquest any.

Doncs jo el que menys entenc d'aquesta darrera gala dels Gaudí no és ja quina mena de criteri porta a catalogar Molt lluny com a pel·lícula de parla catalana sinó què fa que aquesta ho sigui i Romeria no.

Tan atents com estem a la consolidació dels actors emergents Paul Mescal i Josh O'Connor dins del sector independent i tan poc cas que fem a certa personalitat amb un altíssim nombre d'encerts acumulats i d'una varietat (fins i tot idiomàtica) així admirable.

No he vist ni un sol capítol de la sèrie però puc dir que m'ho he passat d'allò més bé. I si m'he de refiar del que descriu León (motiu pel qual he anat al cinema) el seu treball dóna mil voltes a la sitcom. I parla dels estereotips amb un criteri interseccional encertadíssim.

Collons amb l'arrancada que portem. I avui n'arriben tres (Històries de la bona vall, No hay otra opción, Crime 101) que fa mesos que em foten salivar. Cal que agafem provisions (a diferència de l'any passat, aquest hi són) per a quan arribin els mesos de séquia 🥹

No us preocupeu, Torrente és denúncia, no propaganda.

Amunt, jo amunt, amunt Colometa, vola, Colometa... que darrere teu hi ha tota la pena del món.

Em segueix impressionant la manera que té Éric Rohmer de fer-te sentir, amb una planificació tan senzilla (i sovint ajudat pel mestratge del gran Néstor Almendros), les sensacions que l'espai transmet als seus personatges. Gairebé et venen ganes d'estar al seu costat.

Llibres que tenen més interès com a testimoni inicial de dos grans autors que pel seu valor literari. Curiosament, funcionen a la inversa: un és l'arrancada lleugera d'una carrera complexa i l'altra el títol pretensiós d'un escriptor que havia d'aprendre a contenir-se (una mica).

Guerín entén millor que ningú (amb el permís de Herzog) que quan diem "el documental és CINEMA" no volem dir que sigui com les pel·lis de Hollywood, sinó que utilitza el seu mateix llenguatge per retratar l'ànima de persones, espais i col·lectius amb eines que la ficció no té.

Molt pocs escriptors saben començar i acabar una història de menys de deu pàgines sense deixar-te amb la sensació d'haver perdut el temps. I encara menys esquivant la pretensió (tristament típica en certs contemporanis de Moncada) d'exposar el seu talent en cada frase.

Manté l'equilibri entre la serietat i la cursileria gràcies al to sarcàstic de la narradora i a decisions tan interessants com l'al·legoria a la presa de consciència que representa el primer acte. La planificació, pretesament propera al d'un treball d'imatge real, també hi ajuda.