Quan des d’abans de mitjan segle XIV els valencians prendran consciència de ser un poble i començaran a utilitzar les fórmules 'valencià' i 'llengua valenciana' per a anomenar el que parlen, es referiran només al seu català: no a l’aragonés, ni, per descomptat, a l’alié castellà.

Si som valencians és, ni que siga en part –en una part substancial–, per la llengua, la parlem quotidianament o no. Al capdavall, van ser en valencià les primeres paraules que ens definien com el que érem i el que som: un poble.

La tradició cristiana proporcionava a Jaume Roig, com proporcionava a tots els senyoros i predicadors del moment, munició de sobra: la fembra era l’eterna temptació; el pecat, imminent. Les dones, mentrestant, aguantaven la pluja d’improperis, però no sempre… Ni totes.

Més valencià, volia dir catalanisme; més castellà, valencianisme. Esta al·lucinògena concepció de la realitat fou l’aposta de la dreta espanyola i valenciana per a fer descarrilar el possible procés de construcció nacional valenciana dels anys 70.

Encara em queda el segle XX, però quin goig de llibre 'Irreductibles' de Carles Fenollosa, quina capacitat divulgativa, quina font d'aprenentatge. Drassana Carles Fenollosa Vicent Baydal

Era 14 d’abril de 1931. La senyera fou hissada al costat de la tricolor espanyola a l’Ajuntament de València, que redactà el primer ban municipal en valencià. Això, com tantes altres coses, no eixia del no-res. Les possibilitats per a la llengua, en principi, es multiplicaven.

«Quan morí vaig fer una senyera per a embolicar la caixa i damunt de la senyera vaig posar un ram de gladiols morats lligats amb un llaç de color roig, perquè ell se sentia valencianista i republicà» Pilar Trenzano, esposa de F Bosch i Morata, promotor del famós cartell #14Abril

La conquista i annexió del Regne de València per part de Castella, en 1707, significà que el castellà fou imposat, per primera vegada en la història valenciana, com a única llengua de l’administració pública, dels tribunals de justícia i, a la llarga, de l’educació.

318 anys i ací estem! 💪😉

Dani IRREDUCTIBLES de Carles Fenollosa Potent i imprescindible!

‘Irreductibles’, un llibre d’una ambició formidable. L'obra de Carles Fenollosa és una sensacional història de la llengua i la literatura dels valencians. Des de Fuster i Mira que ningú escrivia així en l'assagística valenciana. 👇 lletraferit.com/jorn-a-jorn/ir…

👇 'Irreductibles, una història de la llengua i la literatura dels valencians', de Carles Fenollosa Carles Fenollosa, diu Vicent Baydal Vicent Baydal que és una sensacional història de la llengua i la literatura dels valencians, llibre d’una ambició formidable lletraferit.com/jorn-a-jorn/ir…

El valencià era definit com a idioma propi del país i era declarat oficial juntament amb el castellà. Vora tres segles després. La Llei d’Ús i Ensenyament era aprovada en 1983 a Alacant. La tercera Renaixença, la dels anys 60 i 70, havia portat, per fi, la llengua a l’escola.

Felip V tenia molt clar que, per “derecho de conquista”, podia fer d’aquell regne rebel el que considerara convenient. El to i el contingut del decret del 29 de juny de 1707 era de la més profunda marcialitat. Directament, Castella s’annexionava el Regne de València.

A principis del segle XV els musulmans són vora la mitat de la població i en 1455 veuen com la moreria del Cap i Casal és destruïda per una turba histèrica. El rei es va cabrejar molt: les arques de la corona i de la noblesa necessitaven aquells doblement treballadors i pagadors.

Lo Rat Penat fou presentat en 1878. Llombart recordà que la llengua literària no era morta, “com los seus malhavirats inimichs semblava desijaben, gràcies als generosos esforços de nostres germans de Catalunya i les Illes Mallorques”, que ells havien de “ab tot fervor imitar”.

Lluís Revest criticava el barcelonisme excessiu dels més estrictes seguidors de Pompeu Fabra… i criticava també la mania fracturadora de Lluís Fullana: “escriure cadascú a son albir i sens altra base que un sol dialecte seria trencar la tradició i fer literatura municipal”.

Més valencià, volia dir catalanisme; més castellà, valencianisme. Esta al·lucinògena concepció de la realitat fou l’aposta de la dreta espanyola i valenciana per a fer descarrilar el possible procés de construcció nacional valenciana dels anys 70.

El terme ‘País Valencià’, per cert, que tanta psicosi ha provocat en els nuclis filoborbònics de finals de segle XX, ja havia aparegut el 1699 en la Vida de fray Agustín Antonio Pascual, d’Agustí Bella.

A finals de segle XVIII ja circulava una orde del governador de la Reial Audiència per a que “el maestro no permita que los niños ablen en el idioma valenciano”. Al remat, totes les institucions valencianes van ser obligades a utilitzar una única llengua: el castellà.