Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa.

Jardí vora el mar

I tu ¿què voldries? Que només diguessin les coses que val la pena dir i prou.

Quanta, quanta guerra…

Hi ha hagut moments que per una mica de jardí m’hauria venut l’ànima i les cames.

Jardí vora el mar

Vaig pensar que em tornaria boja, i pensar que m'hi tornaria potser volia dir que ja m'hi havia tornat.

El carrer de les Camèlies

Havia de viure fins a la mort. Una vida són molts dies.

El carrer de les Camèlies

Els seus pares de debò, ella els havia triats, eren el cel i la terra, ell carregat d'estrelles, ella carregada de flors.

Quanta, quanta guerra...

Encara que us sembli una persona molt quieta - i ho sóc - i molt poruga - que ho sóc - també sóc esbojarrada com un dimoni i valenta i temerària.

Carta a Joan Sales, 1979

I el mot 'contents', darrer de la novel·la, no és gratuït. No el vaig posar perquè sí. Deixa entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb una mica d'alegria. Uns quants ocells...

Pròleg a 'La plaça del Diamant', 1982

Vivia com deu viure un gat: amunt i avall amb la cua baixa, amb la cua dreta, ara és l'hora de la gana, ara és l'hora de la son; amb la diferència que un gat no ha de treballar per viure.

La plaça del Diamant

I forta com mai se’m va ficar al nas aquella olor antiga de rosa groga d’aquella mena de roses que no tenen olor com en tenen les roses vermelles, tot just olor de rosa fresca oberta de matinada costant-li molt i que acaba de guanyar a força de paciència.

Quanta, quanta guerra..

La llengua és l'ànima d'un país i mereix moltes atencions.

Entrevista de Carme Alcalde, 1976

Se’n va anar Rambla avall. Les parades estaven atapeïdes de flors. A la primera hi havia galledes amb clavells vermells, rams de ginesta blanca, les últimes violetes. I moltes roses; més boniques que les del seu jardí. Sant Jordi s'acostava.

Aloma

Va afegir baixet que no li agradaven les persones que l'estimaven. Estimant-la era com si la lliguessin, com si no la deixessin bellugar.

Quanta, quanta guerra...

Tot era diferent i jo era diferent i quan vaig anar al poble el vaig mirar com si no l’hagués vist mai abans i estimava el que em feia bé i no estimava el que em feia mal.

La mort i la primavera

Aquesta cosa tan fràgil que és una vida, tan difícil de fer-la anar equilibrada fins a l'acabament.

Paràlisi

I va dir que m’havia dit que al cap d’un any seria la seva senyora i que jo ni me l’havia mirat, i el vaig mirar i aleshores va dir, no em miri així, perquè m’hauran de collir de terra, i va ser quan li vaig dir que ell tenia els ulls de mico i vinga riure.

La plaça del Diamant

Amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfés-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa.

La plaça del Diamant

Quan no em mira el miro; sé que és arriscat perquè la persona mirada sense mirar sempre s'adona que la miren.

Paràlisi

Es va aixecar […] un cant d'àngels enrabiats que renyaven la gent i els explicaven que estaven davant de les ànimes de tots els soldats morts a la guerra i el cant deia que miressin el mal que s’havia fet perquè tots resessin per acabar amb el mal.

La plaça del Diamant

Hi ha coses que a un li agrada molt que li diguin.

Jardí vora el mar